El camí escolar
El camí escolar: per uns desplaçaments més segurs, autònoms i agradables
Es tracta d’uns itineraris flexibles i de traçat senzill que permeten el desplaçament a peu dels nens i les nenes i que s’escullen entre els recorreguts que fa servir més la majoria de l’alumnat. El camí escolar és una iniciativa més destinada a impulsar la recuperació de l’espai públic com a espai de relació i convivència, i com una manera innovadora i participativa d’abordar l’educació per la mobilitat.
El camí escolar és un projecte que es porta a la pràctica amb la col·laboració de tots els participants, que són:
Els nens i les nenes que van a l’escola. Són els veritables protagonistes del projecte, ja que tenen la possibilitat de ser autònoms a l’hora d’anar i tornar de l’escola, i gaudeixen d’un camí més agradable.
Les escoles i el professorat. La proposta del camí escolar implica un treball educatiu que va més enllà del tradicional a l’aula.
Les famílies. La seva vinculació al projecte és imprescindible, ja que les famílies ensenyen els infants a anar pel carrer i coneixen els hàbits a l’hora d’anar i tornar de l’escola.
L’administració municipal. El districte municipal articula les mesures de caràcter tècnic que fan possible el camí escolar: regulació de semàfors, accessibilitat, ordenació d’aparcament, parades del transport públic, etc.
Els establiments del barri. La seva col·laboració és important perquè tenen una presència permanent i oberta al carrer, i poden ser un punt de referència per als infants.
Les associacions. El camí escolar necessita la col·laboració dels sectors socials que treballen per recuperar el carrer per als vianants, i per afavorir la coexistència pacífica amb el cotxe. El projecte va néixer a partir d’una idea de l’entitat Prevenció d’Accidents de Trànsit (PAT).
Com es fa?
La iniciativa per impulsar un camí escolar ha de partir del mateix territori, i ha de comptar amb la implicació de tots els agents socials, tècnics i educatius, que interactuaran coordinadament en actuacions de tipus tècnic, educatiu i divulgador.
Les fases del procés de creació d’un camí escolar són:
1. Diagnosticar la situació existent a partir de la recollida d’informació, per mitjà d’una enquesta, sobre els hàbits de mobilitat. Així serà possible dibuixar els diversos itineraris, determinar la intensitat de fluxos, conèixer els mitjans de transport més usats i identificar els punts de perill o conflicte.
2. Estudiar les solucions viables als problemes detectats en una comissió de treball.
3. Proposar i projectar els canvis cercant sensibilitzar la població de l’entorn.
4. Posar en marxa el camí escolar. Un acte festiu pot ser una bona fórmula per activar-lo.
5. Avaluar les mesures dutes a terme i mantenir-les. Es recomana crear una comissió de seguiment que s’encarregui del control de les actuacions.
Camins escolars en funcionament:
CEIP Tàber (Eixample), Camí amic dels barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, Barri de la Bordeta (Sants-Montjuïc), CEIP Barcelona i CEIP Lavínia (Les Corts) i CEIP Ferran i Clua (Sant Andreu).
Per a més informació: Web d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona
© Ajuntament de Barcelona
Cambio y Corto.
Petits, pero, ciutadans
El creixement de les ciutats ha anat comportant que activitats tan quotidianes com passejar, anar d’un lloc a un altre, trobar-se amb els amics, siguin cada cop més difícils de fer per als nens i les nenes de la ciutat.
Sovint depenen dels pares per anar a la biblioteca, al parc, o a qualsevol indret de Granollers.
Els adults que abans teníem cura de tots els nens i les nenes, veïns o no, que jugaven al carrer, de mica en mica hem anat adquirint una actitud més tancada i cada cop més atenem als nostres nens però no mirem els altres. L’espai de la ciutat s’està fent insegur, no facilita l’autonomia. No ajuda els infants a caminar pels seus carrers amb la seguretat que algú els ajudarà en cas que tinguin qualsevol problema.
Les persones que viuen més al carrer: els comerciants, la guàrdia urbana, els avis,… poden tenir un paper important en la transformació d’aquestes actituds.
És per això que l’Associació Gran Centre i “Petits però ciutadans” de l’Associació Cultural, han decidit posar en marxa la campanya “Aquí tens un amic” que té com a únic objectiu fer del comerciant la persona amiga a qui l’infant pot recórrer en cas de necessitat.
El comerciant que decideix posar el “nino”, (símbol de la campanya) està adquirint el compromís amb els nens i les nenes d’ajudar-los quan ho necessitin i d’adaptar algun espai per a ells dins de la seva botiga, per fer més agradable l’espera de comprar
Cambio y Corto
Un coach para el mercado laboral, de Fundación Éxit
En la vida tan importante es tener un buen entrenador para aprender a jugar a basket como un buen coach para preparar tu entrada en el mercado laboral.
Projecte Radars, vetllant des del barri per la gent gran
Descripció dels objectius, el procés i les conclusions del Projecte Radars, acció preventiva per a la gent gran al barri de Gràcia.
A càrrec de Rosa Rubio. (27/05/2011)
Cambio y Corto
Los gitanos somos obesos porque asociamos gordura con “poderío”
Escrito por Juan de Dios Ramírez-Heredia, abogado y periodista
Los gitanos somos obesos porque asociamos gordura con “poderío”
Acabo de leer la noticia difundida ampliamente por las agencias informativas. La mitad de los gitanos españoles somos gordos, muy gordos, porque de esta manera demostramos que somos poderosos. Dios mío, ¡que barbaridad! Lo ha dicho una bióloga de la Universidad del País Vasco que ha catalogado este afán que tenemos los gitanos y las gitanas por estar gordos como una consecuencia de nuestra “cultura obesogénica”. ¡Chúpate esa! Y para que no quede la más mínima duda de que para nosotros la obesidad es un símbolo de poder, concentramos todas nuestras grasas y michelines en el abdomen. De tal manera que tener delgadas las piernas o los brazos da igual. Lo verdaderamente importante es tener una prominente barriga que infunda respeto y sumisión a los gitanos y gitanas que, para desgracia de ellos, estén delgados.
La investigadora ha realizado su estudio analizando los comportamientos de 50 familias gitanas que agrupan a unos 380 individuos. Y como consecuencia de ello ha puesto de manifiesto las graves consecuencias que para la salud comporta la obesidad. Así dice que los niños de familias gitanas que participan en su estudio son ya hipertensos y muchas mujeres podrían tener problemas de diabetes o de corazón en la época posmenopáusica. Y añade que la obesidad de tipo abdominal es especialmente peligrosa en los hombres ya que está ligada a la enfermedad cardiovascular y a la diabetes.
Lo dicho hasta aquí, bromas a parte, me sugiere algunas reflexiones. Aunque debo manifestar por adelantado mi respeto por cualquier tipo de investigación que en el ámbito de la salud contribuya a que llevemos una vida más sana y por ende más optimista y agradable. No podría ser de otra forma teniendo, como tengo, una hija que es médico.
La primera reflexión me lleva a concluir que tienen razón los gitanos que dicen “¡Basta ya de tantos estudios sobre nosotros! ¡Parecemos conejillos de indias!” Y llevan razón. Somos el grupo de población que concita el mayor interés científico de todos los investigadores. Tengo en mi poder muchos estudios de antropólogos, de todas las ramas, que nos han estudiado hasta la saciedad. Recuerdo que en mi juventud acompañé a una investigadora de la Universidad Complutense de Madrid para que realizara una investigación en el Campo de la Bota barcelonés. Ella tomaba nota de la medida perimetral de nuestras cabezas, anotaba detalladamente el color del iris de nuestros ojos y hasta se llevaba un manojito de pelo que cortaba de la cabellera de los pacientes gitanos después que éstos me miraran insistentemente recabando mi consentimiento. Fracasó rotundamente nuestra investigadora cuando pretendió extraer una gota de sangre de aquellos gitanos. Ni yo lo autoricé, ni ellos se dejaron.
No caben en una de mis estanterías los estudios realizados por los sociólogos en el ámbito de nuestra vida urbana. Son volúmenes de todo tipo, especialmente hechos en el ámbito sociográfico. Allí están desde el pionero del Instituto de Sociología Aplicada realizado por los jesuitas durante el franquismo, hasta la última tesis doctoral elaborada por cualquiera de los discípulos de la gran investigadora, catedrática en la Universidad Autónoma de Barcelona, Teresa San Román.
Igualmente en el campo de la medicina, -que posiblemente sea el primero en el que los científicos empezaron a estudiarnos-, tenemos muchos e importantes estudios. Debo señalar aquí las investigaciones realizadas en el siglo XIX por el doctor B. Ely, holandés, que descubrió en nuestra sangre elementos coincidentes con la de los habitantes del Punjab para determinar el origen indio de nuestro pueblo, hasta el proyecto que me presentaron recientemente unos ilustres profesores del Hospital Clínico de Barcelona destinado a descubrir una nueva y extraña enfermedad que se da solo en algunos niños gitanos.
Podría hacer esta lista interminable y algún día lo haré. Por el momento déjenme que transcriba lo que ha escrito Judith Okely, que es una investigadora, autora de un estudio sobre los gitanos ingleses: “Los estereotipos de los gitanos y las explicaciones sobre ellos, sean mentiras o verdades, pueden ser invenciones o artimañas para confundir en vez de reflexiones sobre la realidad. La imagen de los gitanos y la información sobre ellos transmitidas a los payos por los gitanos pueden dar más información sobre los payos que sobre los gitanos”.
La segunda reflexión, mucho más puntual, está en línea con los resultados que en ocasiones se extraen de estos estudios y que suelen ser pasto luego de informaciones que poco o nada nos benefician. Como esta que comentamos. El resultado final será que los gitanos somos un pueblo de gordos autoritarios y primitivos a quienes, según la autora del estudio, nos gustan las mujeres hermosas porque nos parece un símbolo de fertilidad. Tal vez en esto último lleve razón la señora bióloga: reconocemos que a los gitanos nos gustan más las mujeres hermosas (que no es sinónimo de obesas) que las flacas o esqueléticas. Pero mucho me temo que ese gusto lo debemos compartir con el 99 por ciento de los hombres “payos” del planeta.
Cuando yo era niño y vivía en el Cádiz de la posguerra la gente del pueblo solía decir cuando se encontraban con algún amigo o conocido:
- Ayer vi a tu hijo. ¡Está tan guapo y tan gordito que es una bendición!
Naturalmente. Estar gordito era la expresión máxima de la belleza que no consistía en otra cosa más que en no pasar hambre en una época en la que los españoles tenían los alimentos racionados. Los gitanos de hoy estamos gordos porque comemos mucho o porque comemos mal. Exactamente igual que los “payos”, sean de aquí o de Nueva York.
Tercera reflexión. Alguna vez he oído decir a más de un gitano que si el dinero que se gastan las administraciones en subvencionar tantos estudios e investigaciones sobren nosotros lo emplearan en remediar alguna de nuestras más perentorias necesidades, mejor nos irían las cosas. Y tal vez lleven algo de razón. Se han escrito y publicado informes absurdos, muchos innecesarios, buena parte de ellos falsos porque los gitanos han respondido con falsedad a las preguntas impertinentes de los encuestadores, y casi todos se han realizado al margen de la voluntad de los propios gitanos.
Hace tres o cuatro años se celebró en Bruselas la Primera Cumbre Gitana Europea. A ella asistieron la mayoría de los líderes gitanos del viejo continente. Y junto a nosotros un conjunto de autoridades de primer orden de los Estrados miembro de la Unión Europea. En el programa estaba previsto que interviniera Rudko Kawzinski, líder de los gitanos alemanes y actual presidente del Foro Europeo de los Rromà que depende del Consejo de Europa. En el momento de su intervención le escuchaban varios ministros de diferentes países, al menos tres Comisarios del Gobierno Europeo y posiblemente un par de docenas de Directores Generales y Secretarios de Estado entre los que estaban también los altos representantes del Gobierno Español. Rudko, que es un hombre avezado en viejas luchas se refirió a los estudios e investigaciones que de forma permanente se realizan sobre nuestra cultura, nuestro idioma, nuestras costumbres, nuestras tradiciones, nuestro folklore, nuestra gastronomía, nuestra manera de vestir y hasta sobre nuestra forma de andar. Y en aquel momento, con evidente irritación, levantó la voz para decir ante tan insigne auditorio:
- Señores ministros, señores directores generales, basta ya de subvencionar tantas investigaciones innecesarias que a los gitanos en nada nos favorecen. ¿Saben que deben hacer ustedes? Traigan todos esos estudios a la plaza en las duras noches del frío invierno y préndanle fuego. Al menos servirán para que los gitanos nos calentemos.
Es evidente que yo no suscribo esas palabras como tampoco lo haría en su literalidad el mismo Rudko, que es un hombre inteligente. Jamás hay que prender fuego a los libros, pero no es menos cierto que alguien debería reflexionar sobre la utilidad que tienen algunas investigaciones de las que luego los medios de comunicación van a destacar lo más llamativo: que los gitanos estamos gordos porque de esa manera reafirmamos nuestra fuerza y nuestro dominio sobre los demás. Realmente penoso.
Cambio y Corto
Families col.laboradores: també una innovació social d’alt impacte
Col.laboració social, families col.laboradores
Hi ha barcelonins que per la seva implicació social mereixerien grans reconeixements. Activisme veïnal, associacionisme, en aquest sentit, Barcelona té la sort de comptar amb uns ciutadans que porten a terme una tasca molt important a la societat. Avui ens en volem fer ressò d’uns en particular, de les famílies que s’impliquen en l’anomenat Servei de Famílies Col·laboradores per donar un cop de mà a altres famílies en situacions massa compromeses.
Una “família col·laboradora” és la que, voluntàriament, accepta en diferents graus la responsabilitat d’un menor que, per les raons que sigui, no pot ser cuidat com es mereixeria per la seva família. No es tracta d’un programa d’adopció de menors sinó d’un servei al qual, també de forma voluntària, la família de l’infant s’acull per poder oferir al seu fill o filla unes condicions millors.
Durant el 2011, un total de 28 menors han passat pel Servei de Famílies Col·laboradores, amb els quals s’ha dut a terme una col·laboració com a mínim, però segons com siguin les circumstàncies familiars de cadascú, alguns nens i nenes han hagut de repetir col·laboracions el mateix 2011. Val a dir que no totes les col·laboracions impliquen que l’infant pernocti a casa de la família col·laboradora, per bé que sí que pot ser o, simplement, pot ser que només hi pernocti alguns dies a la setmana. Els casos de menors que sí que han de passar un temps convivint amb la família col·laboradora acostumen a ser per motius de salut, d’ingressos a clíniques de desintoxicació o bé perquè les famílies han estat desnonades. En aquest darrer supòsit, el servei ofereix més estabilitat per als fills mentre la la família s’organitza i resol la situació.
El que és comú en tots els casos és el contacte permanent del Servei de Famílies Col·laboradores amb les entitats i els organismes que estan en contacte amb la família dels menors. Són entitats com ara els centres de Serveis Socials, els equips d’atenció a la infància i adolescència en risc, els equips d’assessorament psicopedagògic, les escoles i els instituts, els centres d’atenció primària, el Servei d’Inserció Social o el Centre Penitenciari de Dones, que traslladen el cas a un professional que fa el seguiment de la família de l’infant i amb qui treballa els objectius pertinents.
Cal dir que en tot cas els infants veuen la seva família i s’hi relacionen malgrat que estiguin en un període de convivència i pernoctin amb una família col·laboradora. En tractar-se, com dèiem, d’un servei al qual totes dues bandes s’acullen de forma voluntària, les famílies de l’infant mantenen el dret de veure’l sempre que ho vulguin. Naturalment, però, en cas de convivència completa amb la família col·laboradora, s’estableixen rutines, horaris i calendaris per tal de facilitar l’organització de la família.
Si us interessa acollir-vos al programa i ser destinataris del servei, heu d’adreçar-vos als Serveis Socials del vostre barri. D’altra banda, si us voleu oferir com a família col·laboradora, trobareu més informació al Servei de Famílies Col·laboradores.
Cambio y Corto
Las 100 verdades del emprendedor social
The 100 Social Enterprise Truths
Much discussed, much re-tweeted, and full of 24 carat, crystal-pure verity, here is the full list of the 100 Social Enterprise Truths.
1. Measuring social impact is about improving what you do, not just proving how well it works
2. Choose legal structure after getting clarity on mission, activities, financing, governance
3. It’s not the size of the profit, it’s what you do with it that counts
4. More-than-profit is better than not-for-profit (profit’s not a dirty word)
5. Successful social entrepreneurs build trusted, authentic relationships
6. Social entrepreneurs aren’t individual heroes; they build teams, create networks, mobilise movements
7. Social entrepreneurs can work at community, local, national and international levels
8. If a pound was donated each time a social entrepreneur quoted Gandhi, no-one would need to fundraise
9. Teach too many men to fish and you screw up the entire marine ecosystem and deplete the fish stocks
10. Scale of impact is more important than scale of organisation (or scale of ego)
11. A particular legal structure doesn’t guarantee an organisation won’t be rubbish (or that it will be brilliant)
12. You don’t need an MBA to be a social entrepreneur; you need a JFDI
13. Successful social enterprises have a ‘network mindset’ not an organisational one: focus on the mission
14. All money comes with strings attached; that’s fine as long as you know what they are
15. Social enterprise isn’t a panacea; but it can provide a treatment for some social ills, and help prevent others
16. Social entrepreneurs’ work has a ripple effect: mobilising and inspiring others to get involved
17. There is nothing more tedious than a social enterprise definition debate (apart from two of them…)
18. Not everyone is a changemaker (FAO Bill Drayton)
19. The thing that connects most organisations that have successfully scaled is length of time
20. Social enterprises overestimate what they can achieve in the short-term, and underestimate it in the long-term
21. Organisations are powered by people, and they should be trained, supported and invested in
22. Networking is important for social entrepreneurs: be generous and genuine, and it will be reciprocated
23. Even if you call them a client, an end-user or beneficiary, the customer is still king
24. Social enterprise leaders need to look after themselves; if they burn out, often so does the organisation
25. Populate the organisation with radiators not drains
26. Before you get the right people in the right seats, be sure you’re driving the right bus
27. Enjoy it: it’s not called “earnest-and-worthy-and-dull” enterprise; humour is allowed (& often necessary)
28. All organisations live or die by the quality of what they deliver (at the price they do it)
29. Buy from other social enterprises, and get them in your supply chain: but only if they deliver
30. Underpromise and overdeliver: all too rare in social enterprise
31. A crisis might be a terrible thing to waste; it’s also a terrible thing to cause (#bigsociety)
32. There are more holy grails in social enterprise than in Indiana Jones and the Last Crusade
33. When talking about asset transfer and finite resources, don’t forget the most important assets + resources are human
34. For ‘niche in the market’, read ‘need in the community’ (and vice versa)
35. Addressing market failure probably won’t have a commercial rate of return
36. Learn by doing, learn from others, learn from failures, keep learning
37. A 3-year government contract is no more sustainable than a 3-year grant
38. Sustainable financing comes through not being over-reliant on any one source of money
39. Optimistic pragmatists and realistic opportunists flourish
40. There a lot of good social enterprise business plans, not many good businesses
41. If the motivation isn’t really there at the start, it certainly won’t be when times get hard
42. Charm and ‘being nice to people’ are enormously underrated
43. Edison was right (1% inspiration, 99% perspiration)
44. The “Facebook for social entrepreneurs” is Facebook
45. Newsflash: your social network for a niche community won’t fund itself by advertising
46. Honesty builds trust builds credibility builds support: ‘calculated candour’ is the way forward
47. Diversifying too early usually means doing lots of things averagely rather than one thing well
48. Don’t scale up before the model’s proven, however much noise & encouragement there is
49. There’s more truth spoken over drinks and meals at a conference than on the stage
50. BigSociety, Social Enterprise, Civil Society, Third Sector: it’s more important what we do than what we call it
51. Believing your own hype is the start of the downward spiral
52. The biggest challenge for spin-outs is not technical but cultural
53. The UK is a pioneer in the field; but first mover advantage also means first mover mistakes
54. If the government created an investment fund for construction, it would be called BuilderBuilders
55. Measuring social impact is where financial reporting was 200 years ago (so don’t beat yourself up)
56. Too many people confuse innovation with novelty; an idea is easier than continuous improvement
57. It is possible to go to a social enterprise conference or seminar every working day of the year
58. There is a difference between having great contacts and actually making use of them
59. Work is needed on better exit strategies for social entrepreneurs (no more ‘life president’ stuff)
60. More than 146,000 new species have been discovered since the first Social Investment Task Force began
61. UK social enterprise debate is too internally-focused: huge amount to learn from international models
62. Mission isn’t about a nice statement: it’s for decision-making, communication & planning
63. Beware the ‘self-styled’ social entrepreneur; normally means it’s more about ‘self’ and ‘style’ [see Melody on the Apprentice]
64. Empowerment means giving power to and equipping with skills, not ‘asking a few questions’
65. You can’t really solve or change much from your desktop #slacktivism
66. Entrepreneurship is a mindset, an attitude, a set of behaviours (so is social entrepreneurship)
67. You can’t teach entrepreneurship, but you can learn it; learn it by doing and from others
68. Look back after you leap, and work out how you might leap differently next time
69. There are many social impact measurement tools, with more in common than they care to admit
70. Social entrepreneurs are often ‘biographical’: powered by a personal injustice or experience
71. The word ‘synergy’ should be outlawed from daily use
72. Risk literacy and risk awareness are where we need to get to (not just risk vs risk aversion)
73. The best CaféDirect coffee is the Machu Picchu: not too strong, but smooth + robust
74. (Social) entrepreneurs are a little bit born and a lot made
75. A group of social entrepreneurs always ultimately revert to gossip
76. Bad partnerships mean muddied thinking, a multitude of meetings, & compromised delivery
77. There are a spectrum of replication options: it’s not ‘open source’ vs ‘command and control’
78. Social enterprise blends outlooks and approaches; so a blended return makes sense
79. Understanding the problem is part of the solution (tackle the causes, not the symptoms)
80. Imperfect action is almost always better than perfect inaction
81. BigSociety is a riddle, wrapped in a mystery, inside an enigma (apols to Churchill)
82. Financial management matters; you need to know your way round a P&L and cashflow
83. Investors and social entrepreneurs don’t speak different languages, they speak different dialects
84. There are as many social enterprise support agencies & networks as actual social enterprises
85. “Build it + they will come” only works if you build it right (& listen to the people you’re building it for)
86. Social enterprise isn’t an easy option; starting a business never is
87. Finding a good social enterprise web designer is like finding a needle in a haystack
88. ‘Be the change you want to see in the world’: with fewer ‘deep’ quotes and more doing
89. If London-Edinburgh trainline was a social enterprise, it would stop outside Newcastle when it ran out of funding
90. Most investors, funders, policymakers to do with this space are in London (it’s not an anti-Northern conspiracy)
91. The dark Divine Chocolate is a bit full on: go for the (lovely) milk / mint / orange / hot chocolate
92. Sectors are diverse + contain multitudes; don’t talk about the public or private sectors (or social enterprise sector) as if they are uniform
93. Survival rate is meant to refer to the business, not the social entrepreneur
94. There is an over-supply of loan finance already, with not enough organisations fit, able or willing to take it
95. Social entrepreneurship isn’t a career, it’s a calling (do something before you take the label)
96. Secretly, most social enterprises are still pursuing the “hope for a sugar daddy or mommy” business model
97. The first social entrepreneur was a Sumerian who started the first library / tax system in 1500 BC
98. Enterprise support agencies are often amongst the most un-enterprising organisations around
99. Despite the cynicism + in-fighting, there are great orgs, great people, real change happening
100. Don’t believe anyone spouting supposed social enterprise truths at you; they clearly don’t know what they’re talking about ;0)
Many thanks to all who’ve provided ideas, inspiration or whose words we have accidentally purloined. And for those who’ve re-tweeted and suggested more.
Please do add any of your own in the comments underneath.
Cambio y Corto.
Sensores para … casi todo
Cambio y Corto
Translator
Suscripciones
cambioycorto, Facebook
